jueves, 11 de octubre de 2018

Perdre els papers


Perdre els papers

Gairebé tot al nostre món està relacionat amb el paper.

No tenir un paper a mà pot ser un problema en moltes circumstàncies de la vida.

(Que ho preguntin als "sense papers"!)

Amb un paper pots fer una cigarreta, un mocador (de paper), ens fa molt servei quan estem refredats. Un tros de paper dóna fe de què existim. No podem comprar res sense un "paper".

Hi ha embolcalls de paper, bosses de paper, inclús hi ha paper que no és paper. (Paper film, paper d'alumini)

Si no tenim diners, podem pagar amb un taló bancari, és clar, de paper.

Els bolquers de les criatures són de paper de cel·lulosa, la premsa, les revistes, inclús els vestits (Mollerussa, quina bellesa!).

També de forma figurada es diu que una persona "ha perdut els papers".

Un actor diu quin és el paper de la seva vida.

El paper és poderós i alhora fràgil. Tots hem sentit a dir referint-se a construccions de baixa qualitat "cases de paper" o que una persona té "els papers mullats". Si ens paren els Mossos i ens multen diem que ens han "empaperat".

És poderós (diners, documents) i humil (paper de cuina, paper de regal).

(Fixeu-vos si és poderós i humil a la vegada, que triem els nostres regidors, diputats i representants en general mitjançant d'un paper (vot) i que també després de fer servir el bany necessitem paper higiènic)

, espero que ningú es confongui en l'ús d'aquests dos papers i faci servir el primer com si fos el segon.
Ja sabeu, "qui perd els orígens perd identitat". De nosaltres depèn.

©La Repera de Lleida


jueves, 20 de abril de 2017

lunes, 9 de noviembre de 2015

Edat Roja

Edat roja de Joan Margarit, amb conversa fictícia

 amb Gemma Galgani


Advertiment: 

Qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat


-Perseguint la bellesa estaràs sol,
-I malgrat tot la persegueixes
-per què en trobar-la, s'esvaneix i deixa la seva pols de papallona als dits
-Intuïtivament ho sabies…
-com s’esvaneixen els destijos al pas del temps
-i tornaràs a estar sol amb pols de papallona als dits
I tornaràs a percaçar l'esclat que saps dins teu,
-de manera fugaç vols viure el resplandor disfressant-lo de bellesa.
-talment el llamp que en un instant et mostra, fins al llunyà horitzó, la realitat.
- tramoia al cap i a la fi…






jueves, 3 de septiembre de 2015

terra de boires

Terra de boires Desde el grup de facebook de relats enllaçats...i que continuarà. Aquí teniu els autors i el que han fet fins ara. Tindreu notícies... Fragments enllaçats. Relats enllaçats (fragments 1-10 del primer capítol) Primer experiment del grup. Participants: Judit Estadella, Celia Fité, Gemma Martínez i Júlia Badal. Títol: Terra de boires Duració: Sobre la marxa o fins que resolguem la història Dimensions: lliures, per acord de les parts. Dibuix: © Gemma Martínez Sangrà Fragment 1.© Judit Estadella Feia més de vint anys que no tornava al poble. En veure el rètol destenyit i rovellat ,on descansava el seu nom ,milers de rècords van escanyar la meva gola, fins a fer-me sanglotar. -Massa temps vaig pensar- i la imatge del mas abandonat va tenyir el meu cervell, com un pot de pintura que et cau de les mans i ho taca tot. En passar per davant la font de la plaça , on hi feia la migdiada un gat als peus d'un padrí ,que, rossegava regalèssia amb deler, vaig entendre que ,la primera cosa que faria en arribar a la casa era enfilar-me pel corriol del riu i tornar a veure aquell majestuós mas ple d'històries. Fragment 2. ©Celia Fité Feia fred, molt. I en una estona els arbres van fer una flairada d' aire fresc que em va rebotar a la cara i que em va dur records de temps passats Fragment 3.© Gemma Martínez Sangrà El mas i el seu posat majestuós damunt el tossal juntament amb els arbres que l'envoltaven em van tenir molta estona mirant-lo. Plantada lluny de la façana observava en silenci. Les mans dins les butxaques i el barret que m'havia posat em protegien del fred, però no tenien cap efecte en els meus pensaments. De repent em van venir ganes de riure. Ganes de riure pensant que el qui inventés un barret per protegir els pensaments dubtosos seria un geni! Vaig decidir encarar la resta del caminet que em portava a la façana a bon pas. El soroll d'un tret, tot i que era llunyà em va fer sortir de dins meu i de la letargia que m'acompanyava des de que havia vist el rètol amb el nom del poble. - Iris, ets la Iris? No m'ho puc creure! De veritat ho ets? Em vaig girar ja desperta del tot mirant qui em cridava pel meu nom. No m'havia adonat que no estava sola... Fragment 4.© Julia Badal Basto Aquella veu era familiar. Restava en el bagul dels bells records... D'una infantessa en surava l'aroma del codonyat i la terra molla... Era en Llorenç... M'havien arribat veus, rumors. Deien que s'havia trastocat des de la mort de la Rita, la seva muller.... - T'has fet gran, tota una dona...Però si ets tu. Tens la mirada de l’àvia... I una llàgrima, un petit rierol lliscà en aquell rostre solcat pels anys..... Fragment 5. ©Judit Estadella Brescó Un calfred va recórrer la meva esquena en recordar la Rita, present en la mirada d'en Llorenç. Re menuda i ufanosa no parava mai quieta, sempre trastejava amb alguna cosa a les mans. Especialment em va venir a la ment el dia que, tot endreçant la roba blanca a la calaixera de l'àvia, vaig sentir amagada darrera les pesades cortines de l’alcova, aquella història dels apareguts. La rogallosa veu d'en Llorenç em va estirar cap al present quan em va preguntar que feia davant del mas... Fragment n 6. ©Celia Fité Després de la mort dels pares la relació s'havia refredat molt i els anys que havia estat fora encara hi havien ajudat més A la ciutat on havia viscut els últims anys ja no m'hi podia quedar, ja que els records eren perversos i la falta d'oportunitats feia impossible estar-s'hi més! Fragment 7. ©Gemma Martínez Sangrà. - Sí, Llorenç, sóc la Iris. Feia molt de temps que no venia al poble. Llorenç portava un cistell molt petit. Dins hi havia llibres. A l'apropar-me vaig veure que no ho eren, sinó més aviat semblaven àlbums de fotos. Ens vam mirar uns segons, li vaig dedicar un somriure discret i li vaig respondre la pregunta que m'havia fet. - Volia veure el mas. Dubtava si encara estaria en peu... Llorenç va apartar la mirada del meu somriure i va girar-se cap a la façana del mas. - Jo el miro poc. Passo tots els dies per davant- va respondre en veu molt baixa. Llorenç va apropar-se el cistell al seu cos com el que custòdia un bé molt preuat i va abaixar el cap sense mirar-me. Es va quedar quiet i silenciós. -Llorenç? - li vaig dir per treure'l del seu silenci. Va arrencar a córrer sense separar el cistell del seu cos ni dirigir-me cap mirada. Vaig passar uns minuts més mirant el mas de tots els costats. Ja hi tornaria. Havia de marxar d'allà abans que els records - invasius- tornessin. Desfent el camí a ritme ràpid vaig veure un paper al terra. El vaig recollir. Era una foto! I pertanyia a Llorenç... Fragment 8. ©Julia Badal Basto Aquella imatge va ser com un sotrac a l ' anima. Una sacsejada als records d ' un passat pulcre i còmode. La fotografia d'un color sèpia descolorit... Fragment 9. ©Judit Estadella Brescó Oferia la imatge d'un daguerreotip tant típic de principis de segle. Però no reconeixia les faccions d'aquella parella. Semblava la foto d'un casament. L'home assegut en una cadira ,de prominents braços, recte com encarcarat, amb un bigoti molsut i d'expressió esquerpa. La dona al seu costat amb la mà damunt l'espatlla del marit, dolça, fina, amb un vestit ple de brocats i tancat fins al coll. Amb la mirada trista i llunyana...-qui carai deuen ser - vaig dir en veu alta mentre baixava el corriol més lenta del que l'havia pujat... Fragment n 10. ©Celia Fité Un cop al poble, em vaig retrobar amb vells coneguts, però ningú va voler saber res de mi. Vaig arribar a la fonda on volia passar aquells dies i pensava a veure si no havia sigut bona idea tornar….. Relats enllaçats (fragments 1-10 del capítol 2) Participants: Gemma Martínez, Sisquet Nabacegu, Mercè Badia, Martí, Judit Estadella Capítol 2 Fragment nº1 :© Gemma Martínez Sangrà Iris estava vora el foc a l’habitació de la fonda. Va reprendre part dels pensaments que va tenir a l’arribar al poble. El bonic nom – Atalaia- li feia pensar si ella sabria orientar-se i vèncer les males puces del passat. Realment allò va ser veritat ho havia perdut el seny? Mirava les espurnes quan va sentir una fredor a l’esquena. Segur que la fredor venia de la porta del bany que devia estar oberta. Iris s’aixeca i al girar-se va veure una ombra molt rara. Va quedar-se muda i no podia ni cridar. Van trucar a la porta bruscament i va donar-se pressa a obrir-la. Tant de bo tingués companyia. No sabia ni el que havia vist! Amb la porta oberta, buida, va mirar el passadís. Desert. Ningú a la vista. I la fredor a l’esquena continuava. La imatge del seu fill era al mirall del passadís! S'hi va apropar, lentament. Ja no hi era… Fragment nº2: ©Sisquet Nabacegu La por em va deixar paralitzada davant d’aquell estrany mirall, les cames em tremolaven com mai, amb la mirada perduda observava el passadís que cada vegada semblava més llarg, la imatge se’m començava a ennuvolar i em vaig deixar caure a terra. Van passar uns minuts fins que el cos no em va reaccionar. Amb veu baixa i tremolosa em vaig preguntar si tot allò havia sigut real o un desig de tornar a veure el meu fill... Fragment 3:© Martí i Mercè Malauradament, no podia ser el meu Jaumet. Els fets succeïts al pou de Cal Margalló, així m'ho recordaven. D'ençà d'aquell juliol, no havia tornat a ser la mateixa... Fragment 4. ©Judit Estadella Brescó S'acostava tempesta, la remor dels trons llunyans em va dur a la realitat. No podia, no volia pensar en el meu Jaumet, no podia soportar aquell dolor al pit cada vegada que deixava fluir els tres anys de felicitat que el meu fill m'havia regalat....Vaig encendre un cigarret i a poc a poc, mirant els llamps com il.luminaven la plaça fosca, em vaig serenar. Alguna cosa em deia que no era del tot casualitat aquestes ganes de tornar a Atalaia. Recordava massa be la negra història dels habitants del mas....almenys la que sempre l'àvia explicava, sobretot en nits com aquella, assentats al banc del foc, pojectant les nostres hombres a la paret i fent així l'estança més inquietant. L'endemà al matí em vaig calçar les botes de muntanya i vaig enfilar el corriol del mas decidida com mai, amb la pesada clau a la mà, a treure la pols a tots aquells records....volia saber qui eren la parella de la fotografia que li va caure a en Llorenç...i perque la gent del poble sentia aquella aversió cap al mas i tot el que el relacionava. vaig posar la clau al forellat i va ser com una corrent elèctrica resseguint el meu cos, i una felicitat retrobada en la primera flairada al obrir la portalada...olor de resclosit, codonys, llenya.......temps feliços.....la mare i les seves violetes....el pare amb el cigarret a la boca.....l'àvia amb les mans plegades al davantal....... l'Erminia fent sabó al calder....la Rita embarassada....la Rita embarassada? la i.lusió es va esmicolar de cop. Mai havia vist la Rita embarassada, perquè ara la recordava així? Fragment 5.© Cèlia Fité La Rita ja era molt gran quan era petita i va entrar a treballar al mas. També en tenia mals recods, com la mort dels meus pares i la del meu primer fill, cosa que em va fer marxar del poble. Capítol 2. Fragment 6. ©Gemma Martínez Sangrà La memòria és selectiva i la necessitat de protegir-me m’havia fet oblidar un temps tot el que pertanyia al mas. Havia recordat ara que havia vist a la Rita embarassada. Ella era el meu puntal quan jo era petita. Rita feia una pas…jo en feia un altre. Li anava al darrere tot el dia mentres ella feia la feina de la casa. Les mirades que li feia l’avi mentre la Rita donava tombs ordenant les estances m’havien generat al seu moment un estat gelós continuat. Veia a l’avi seguir amb la mirada a la Rita i jo intentava enseyar-li les meves nines o el dibuix que havia fet d’ell amb la pipa a la boca i vora el foc. L’avi somreia però retornava al seu diari o a seguir a la Rita. Això és el que veia llavors….ara ho veia diferent. Veia un senyor gran mirant lascivament a una noia jove que estava com a treballadora a la casa. La família d’ella estava passant necessitat i l’àvia els donava moltes vegades farina, ous, fruita del rebost… mentres jo restava a la porta de la cuina veient com la Rita s’ho enduia. -Àvia, com és que la Rita no va a la botiga com nosaltres? – li vaig preguntar un dia. Em va dedicar un somriure dolç com sempre feia, mirant-me per damunt de les ulleres apartant la vista del jersei que estava fent per una nina meva. -El pare de la Rita està malalt i no pot treballar. La seva mare fa el que pot per cuidar-lo a ell i als altres fills – em va respondre l’àvia. Va quedar-se silenciosa com si vulgués dir-me alguna cosa més i amb les agulles de fer mitja parades. Jo també em vaig quedar pensant. -Ah! – vaig respondre a l’àvia. Jo també els ajudaré, faré un pastís! Les rialles de l’àvia van omplir l’ambient i jo també em vaig posar a riure entusiasmada. -Això vol dir que hauré d’ajudar-te, o sigui que em tocarà treballar o em deixaràs la cuina feta un nyap- va dir l’àvia aixecant-se de la cadira. Aquests records reapareixien i em van portar al mateix estiu. L’avi, com sempre, aixecava la vista cada cop que passava la Rita davant seu. Aquell dia jo estava asseguda vora la finestra veient com el sol s’amagava. L’àvia havia sortit a veure unes amigues, i em va recomanar que no sortís fora a jugar ja que estava refredada. De repent vaig sentir veus. No sabia d’on venien i em vaig aixecar per veure que passava. El gat se’m va posar davant de les cames i vaig caure al terra. Recordo el mal als genolls i que em vaig quedar una estona veient la ferida i pensant que em sortiria un blau. La meva mentalitat infantil no va donar importància a les veus i romania al terra pensant que l’avi ja em consolaria. Pasada una estona l’únic consol que tenia era el meu gatet que s’atansava i m’acaronava. Vaig buscar les veus i venien de l’habitació que tenia la Rita per canviar-se de roba. -Senyor, si us plau…. Era la veu de la Rita però no ho sentia tot. La porta era ferma, de bona fusta i estava tancada. -Va dona, pensa en el que hi guanyaràs…serà un avantatge pels teus… Aquesta era la veu de l’avi. Era petita i m’havien ensenyat a ser respectuosa quan els grans parlàven, així que em vaig allunyar perquè no volia interrompre la conversa. Llavors…ara no ho veia igual i de mica en mica entenia el què va passar. Llavors…llavors…llavors…i ara? Capítol 2. Fragment 7 ©Sisquet Nabacegu Poc a poc anava lligant caps, llavors no ho veia aquestes coses... Només era una nena. Endinsant-me de nou en aquella tarda d'estiu, continuava recordant petits detalls . Vaig tornar a la finestra i ja era de nit,les poques llums que hi havia a fora ja estaven enceses, l'àvia no trigarà gaire més a tornar, vaig pensar, mai sortia gaire de casa, i quan ho feia, a l'hora de preparar el sopar ja era a qui per parar la taula juntes. Quan la Rita va sortir d'aquella habitació em vaig girar ràpidament i ella no va trigar gaire a vindre on era jo. -Però que t'ha passat reina? Tens una miqueta de sang al genoll! Que has caigut? -Va dir-me tota espantada. Però ara ho entenc, aquella cara d'espant no era per la meva petita ferida (que jo al veure la sang si que em vaig espantar molt,però no era per tan), aquella expressió era de por! Por pel que va passar en aquella habitació amb l'avi potser? Mentre la Rita m'estava curant la ferida amb una bola de coto i aigua, l'àvia va arribar... Capítol 2. Fragment 8.© Judit Estadella La ràbia s'estaba apoderant del meu cos mentre resseguia la taula de la sala amb els dits en un intent desesperat d'entendre alguna cosa. Com podia ser.....l'àvi, aquell home a qui tothom tenia respecte, a qui els jornalers del mas idolatraben, a qui la gent del poble l'escollia com a batlle, considerat un home intel.ligent i ben posicionat, quina necessitat tenia d'apofitar-se de la pobra Rita....que carai habia passat?. i en un flash em va venir a la ment les golfes del mas....si si allà era on començaría a buscar la veritat. De tornada al poble,davant del monestir vaig trobar-me una de les moltes sorpreses que encara m'esperaven.......amb un caminar desgarbat inconfundible, els cabells rinxolats i negres com l'atzabetja i aquells masculins braços......era l'Abel, el meu Abel, amb qui habia viscut el primer petó sota una estelada nit d'estiu, els banys nocturns al rierol, aquelles pessigolles a l'estomac.....mare meva!!!el meu caminar s'anaba fent cada vegada més ràpid i el meu cor s'emblaba esclatar dins meu. Al arribar davant la porta de Cal Biel ell em va reconeixer....- Iris? diga'm que no estic somiant!!! però que hi fas aquí? -Abel! doncs mira no ho se ben be encara....un canvi d'aires, no és això el que recomaneu els metges? - Ho sento molt Iris el que et va passar amb el teu fill, de veritat no he pogut deixar de pensar-hi des de que va arribar-me la noticia de l'accident al pou. -Ho se Abel, és molt difícil tirar endavant, però aquí estic.....per a mi el poble és un balsam de tranquil.litat. - Així doncs et quedes? perque tu i jo tenim un sopar pendent....ens hem de posar al dia, vull sentir-te parlar fins que el sol tregui el cap per damunt de la serra....... Capítol 2, fragment 9. © Gemma Martínez Sangrà Mentre pensava que em posaria per anar a sopar amb l’Abel vaig sentir-me molt diferent de la nena que recordava coses i lligava caps anys desprès. Feia temps, molt temps que no tenia una certa il.lusió per sopar amb algú. Els bons records que tenia de l’Abel em feien somriure i a la vegada tenia tremolines. Desprès de la nostra experiencia va ser quan la vida se’m va escapar de les mans. Encara ara tenia records esborrats que m’anaven venint poc a poc. Vaig deixar-me al terra i em vaig abraçar a mi mateixa amb el cap baix i amb el ritme endavant endarrera que feia quan entrava en aquest estat. Quan s’acabaria tot això? Si ho havia oblidat devia ser per alguna cosa. Doncs per què tenia que recordar-ho? I a la vegada no podía deixar que els pensaments vinguessin sense demanar permís al meu cap. La veu del Jaumet ressonava. Mare he trobat un cargol! Mira, mira, si el toco s’amaga. Ecss treu baba, em deia. Jaumet estava estirat al terra humit mirant ben atent el que feia la seva troballa. Em veía a mi fent-lo aixecar del terra pensant en com és posaria de brut. Havia sentit darrere meu un frec. Em vaig girar i era l’avi que havia sortit apoiat amb el seu bastó i el seu caminar- ara lent -al jardí un cop havia deixat de ploure. Ens vam mirar sense dir-nos res. A pesar de la seva edat que li afectava a la movilitat els seu privilegiat cervell continuava igual. Al voltant nostre Jaumet saltant engrescat per la tarda que havia passat primer mirant per la finestra la pluja i més tard al jardí buscant cargols. I jo a terra, sense saber si estava al present o al passsat. -Entrem a casa Jaumet i farem un bon sopar- li deia sense deixar de mirar al meu avi. -Iris- em va dir l’avi amb veu baixa. -Mare vull emportar-me el cargol a sopar amb mi- deia el Jaume cridant i donant tombs al meu voltant. -Avi…-li vaig dir amb el mateix to. -Vull, vull, vull, que vingui, que vingui, tindrem un convidat!- insistia Jaumet. -Ets com la meva filla Iris, fem les paus. El temps se m’acaba… -El temps mai s’acaba- li vaig respondre. Me’n vaig penedir al moment. Era com dir-li s’acaba per tu. -Iris, tots ens equivoquem a la vida- em va dir dolçament. -Entrem dins, tornarà a ploure- vaig respondre trencant el tema. Aquella nit no estava preparada per encarar-lo. Vaig agafar Jaumet de la ma que tenia lliure i a l’altra hi portava el seu cargol. -Ara si que veig que em tocarà fer sopar pel cargol!. Quin nom li posem Jaumet? – vaig dir-li al meu fill mirant encara l’avi. T’empaito Jaumet, sino entres primer que jo hauràs de rentar tu enciam pel cargol! I vam entrar a la casa rient i fent-nos pessigolles.

viernes, 17 de julio de 2015

A mi, a mi, a mi...AMI!

Fa uns dies els Ajuntaments recentment constituïts van fer el primer ple. Com sempre, desprès de la prometença del càrrec de regidor, encarar el repte i posar en marxa tot plegat és emocionant i a la vegada de molta responsabilitat. Això és el que senten els regidors. Un cop passat el primer moment i els punts que calia tractar surt el tema... Quin tema direu? Doncs la penalització per l'adhesió a l'Associació de Municipis per la Independència, AMI, de part de molts municipis. Ja fa temps que dura el procés. Hi va haver municipis que s'hi van adherir i van pagar la quota demanada, altres que a l'adherir-se se'ls va prohibir expressament pagar-ho. Malgrat tot, els Ajuntaments segons el Gobierno Español han delinquit, hagin pagat o no. Se suposa que hem de seguir la llei i portar-nos de forma correcta; aquí ja entrariam en la diferència entre legalitat i legimitat. Sigui com sigui, el gobierno ens ordena eliminar la suposada factura que a l'ajuntament del que parlo ara ja no és va poder pagar pel que us he comentat. Conclusió: Podem eliminar una factura que no hem emés nosaltres? A quina llògica i sentit comú pertany aquesta acció? El personal administratiu no sabia ni com fer-ho i els regidors ens vam quedar amb cara de carallots pel consell que ens van donar. Evitem problemes...no podem fer res. Omplim la paperassa i anar fent... O sigui, obligats també per part del gobierno a fer una acció que no podem fer, ni volem. I correcta? Per què ho manen ells? Dit això, i en contrapartida, eliminem els clients les factures dels nostres proveïdors, i cas de fer-ho diem que ens ho ha manat la nostra entitat bancària? O bé ho fem de manera independent i endavant amb les atxes? Mira com ens estalviariam de pagar deutes i qui tingui tard que toqui i tal dia farà un any etc. Au venga, no vull dir més ruqueries. Canviant de tema, però dins els mateix, felicitats a Montserrat Fornells!